Vaig conèixer aquesta extraordinària noia anomenada Carolina al Brooklyn Hospital Center on em vaig oferir per ensenyar art per a nens afectats de càncer. Aquest dia en concret vaig fer que els nens pinsin els seus somnis. Mentre passava, vaig sentir a Carolina dir: "Espero viure prou per veure les piràmides d'Egipte". El meu cor es va trencar en sentir un nen dir aquestes paraules. Malgrat la seva situació, sempre va aconseguir ajudar els nens que l'envoltaven. Em vaig prometre que, mentre visqui, faria tot el que estigués al meu poder per fer realitat aquest somni seu.

​

Durant uns quants mesos vaig escriure a tots els programes de tertúlia per veure si algú transmetia la seva història. Amb l'ajuda d'un amic, vaig rebre una trucada telefònica d'Univision, Channel 41, un programa internacional de notícies llatins. Per fi vaig poder transmetre la seva història. Vaig fer una trucada aquella nit per informar a Carolina i la seva família de la gran notícia. En canvi, em van informar de la seva mort fa uns mesos. El meu cos sense vida es va quedar allà mentre estava a la feina. Les llàgrimes van córrer pel meu rostre sense mostrar cap emoció. No vaig veure ni escoltar ningú durant minuts amb una multitud de clients. Una part de la meva ànima es va sentir arrencada quan vaig sentir la notícia. Vaig desenvolupar una amistat genial amb Carolina i la seva mare que em va fer pensar que m'informarien d'aquestes notícies. La seva mare m'estava informant i vaig sentir el seu dolor mentre s'esforçava per dir frases clares. Ella em va demanar disculpes per no haver-me avisat. No vaig tenir més remei que deixar anar la meva ira, sabent que el seu dolor era més profund que qualsevol cosa que m'hagués imaginat mai. Aleshores em vaig preguntar si els meus esforços eren curts o si hauria pogut fer més. Vaig arribar massa tard?

​

Des de llavors vaig crear un fons en el seu honor a l'Hospital de Brooklyn anomenat Child Life Fund. Vaig organitzar recaptacions de fons i vaig vendre obres d'art per assegurar-me que els nens que van a tractament tinguessin material artístic per crear els seus somnis.

​

Vaig agafar molta força i motivació amb la marxa de les Carolinas. La vida perduda forma part del procés, però per a un nen que coneix i afronta el seu destí amb tanta valentia, només pot venir del poder de l'amor que té per ella mateixa i de conèixer el valor de viure amb fe i reconèixer-ne el poder. Sempre estaré agraït per la seva vida i tot el que em va donar. Ella és una part del que m'he convertit i romandrà amb mi fins que exhali el meu últim alè. Cada vida importa, ningú més que l'altre, tots iguals, tots enterrats sense vida, la mort no discrimina, nosaltres sí.

​

Feu que el vostre compte!